ENTRE LA PRESÈNCIA I L’ABSÈNCIA

Damià Pons

Els dos anys que vaig estudiar a Barcelona no vaig tenir l’oportunitat d’assistir gaire a classe. O les autoritats franquistes tancaven la universitat o els estudiants deixàvem d’anar-hi com a protesta per les malifetes quotidianes de la dictadura. Aquesta situació va tenir per a mi un avantatge: vaig poder veure desenes i desenes de pel·lícules a la filmoteca i altres tantes exposicions de pintura a les abundants galeries d’art que hi havia a la ciutat. Va ser l’any 1974 quan vaig entrar a la Sala Vinçon, al passeig de Gràcia, i em vaig trobar amb una exposició que d’immediat em va trasbalsar pel seu contingut i per la seva realització. Era d’autoria col·lectiva: La Hermandad Pictórica Aragonesa. Supòs que ja va ser aquell mateix dia que vaig saber que els seus integrants eren els germans aragonesos Ángel i Vicente Pascual Rodrigo. De les moltes exposicions que vaig veure els anys 1974 i 1975 en record ben poques. De la de La Hermandad no me n’he oblidat mai. D’alguna manera per a mi va tenir una certa funció iniciàtica.

Pocs anys després, els dos germans s’establiren a Campanet. Degué ser al començament de la dècada de 1980. En Vicente hi va viure i hi va treballar fins devers l’any 1992. N’Àngel ha esdevingut un campaneter vitalici més i ha contribuït amb la seva creativitat i ofici a què un bon nombre de persones del nostre poble aprenguessin o millorassin la tècnica de l’art de la pintura. I també ha col·laborat –com a promotor o com a productor– en la programació de moltes de les exposicions artístiques que s’han anat fent al nostre poble al llarg dels anys, amb un increment notable d’ençà de l’existència de Ca Na Polida. Que una gran part de l’obra dels germans Pascual Rodrigo hagi estat engendrada a Campanet ha de ser un motiu de satisfacció per a tots nosaltres.

D’en Vicente en record la còrpora senzilla, gairebé sempre emmantellada en una vestimenta blanca que era alguna cosa més que una pell protectora o ornamental. En realitat era un símbol que li servia per a proclamar el seu afany de puresa vital i moral, també per a manifestar la seva adhesió a una manera determinada d’entendre l’art. L’art concebut com una recerca i com una captació de la potència expressiva de les coses essencials. Res d’anecdotismes paisatgístics de concepció naturalista. L’aigua, l’arbre, el nigul, la muntanya, la lluna, el vermell encès del crepuscle, i altres elements equivalents, a la seva obra sempre acabaven essent les imatges arquetípiques que, anant més enllà de llocs concrets, de temps històrics precisos o fins i tot de l’estricta materialitat de les coses, servien per a crear uns paisatges simbòlics que amb la seva iconografia ens remetien molt més al món de les idees que al de les realitats físiques. En un del seus escrits, titulat «Función del arte», Vicente Pascual Rodrigo va explicitar obertament quina era la seva intenció creativa: «Podríamos decir que la función del arte es hacer manifiestas las realidades arquetípicas en el orden físico –el orden perceptible directamente por los sentidos– y actualizar así el vínculo entre lo creado y su causa». Hi havia una total coherència entre el que pretenia fer i el que feia.

Durant els anys que va viure als Estats Units (1992-2003), Vicente encara va radicalitzar més la seva recerca de l’essencialitat. La realitat orgànica de les coses visibles va deixar de ser representada fins i tot mitjançant aquelles imatges arquetìpiques que tenien una correspondència en el món natural. A Amèrica, en un salt cap endavant, com si s’hagués alliberat del tot del pes de la tradició europea del paisatgisme simbòlic, va començar a construir les seves realitzacions plàstiques tan sols fent ús de les formes més primigènies, d’aquelles formes que únicament representen la petjada de les coses sobre l’espai: cercles, laberints, triangles, creus, retxes, rectangles dins altres rectangles, escalonaments, reixats...

Un dia de l’any 1990 vaig anar al seu taller, a una casa de Son Pocos. Després d’una bona estona de mirar a fons la seva obra, i de fer-li també tot un seguit de preguntes, vaig comprar-li una litografia que Polígrafa li havia editat l’any 1984. Amb la consulta del magnífic catàleg de l’exposició que l’any 2009 li va dedicar la Diputació de Saragossa, he pogut saber que el seu títol és «Majnum wa Layla», els noms dels protagonistes d’una història d’amor àrab de fa més de quinze segles. L’obra és un paisatge vertical (de 56 x 76 cm) que inclou, en primer pla i a la dreta, les siluetes d’un xiprer «enhiesto surtidor de sombra y sueño», com va escriure Gerardo Diego) i d’una palmera (ambdós són un correlat de Majnum i Layla); a la part esquerra, la mar i el rocam d’una cala; a l’angle superior esquerre, un sol esmorteït, amb el vol sobreposat de dues gavines. El fons cromàtic dominant és una mixtura de groc i de taronja. És evident que és un paisatge arquetípic. Té tanmateix uns elements que són perfectament identificables pels campaneters de tota la vida. El xiprer i la palmera que va pintar Vicente Pascual és corresponien amb el xiprer i la palmera que hi havia a un cap de cantó de la clastra de Sa Canova, ben a la vora de la paret que hi ha al costat de la carretera que va a Moscari. Eren dos arbres esvelts, que s’alçaven altius fent de guardians de la capçada –sempre esplendorosa, estigui vestida o nua- del lledoner que és –esperem que per molts anys- el rei de la clastra. Ha passat el temps, insaciable. En Vicente Pascual Rodrigo (Saragossa, 1955 – Utebo, 2008) ja ha mort. Els dos arbres, després d’haver estat víctimes durant una temporada de diferents atropellaments metereològics, també ja han desaparegut. En el seu lloc ara hi ha un buit. Cada vegada que pas per devora Sa Canova em resulta inevitable sentir la necessitat de sembrar-los de bell nou extraient-los del magatzem de la meva memòria visual. L’home-artista i els elements de la realitat que li serviren de matèria primera per a la seva creació ja no són entre nosaltres. Tot i això, sobreviuen i es fan presents i ens interpel·len perquè l’un i els altres continuen existint en plenitud a la litografia concreta a què he fet referència abans.

Vicente Pascual continua entre nosaltres: gràcies als centenars d’obres que va crear segueix compartint emocions i reflexions amb els humans que contemplen qualsevol dia i a qualsevol lloc els seus quadres. Per exemple, amb els campaneters que aquests dies entraran a Ca Na Polida. La fugacitat indefugible de les vides humanes compensada amb la perdurabilitat que les obres artístiques de veritat són capaces de produir. L’obra –en el seu conjunt i en cada cas concret– és l’element que fa possible que en el món dels creadors el combat entre la presència i l’absència sempre acabi amb la victòria de la primera.

LA PERSPECTIVA DE LA GERMANOR

Àngel Pascual Rodrigo

Després de l'escrit excel·lent de Damià Pons poc poden afegir les meves paraules. Per altra part, qui vulgui conèixer més els detalls de l'obra i pensament del meu germà Vicente al seu espai web vicentepascual.org els trobarà.

El que puc aportar son petites pinzellades des de la perspectiva d’una trajectòria vital i artística compartida i germinada des de la infància.

Romanen en la memòria intima els jocs i passeigs contemplatius pels llocs familiars... i més tard la recerca compartida de noves formes i expressions visuals i intel·lectuals que a la fi ens varen dur paradoxalment a l'estima dels mons primigènies i dels arquetipus perennes.

Durant vint anys —des de 1969 a 1989— varem compartir il·lusions i esforços per oferir en cada un dels nostres projectes per tot arreu experiències i iconografies estimulants per a la imaginació. Aquesta proximitat continua en la creació i en els viatges de treball me va permetre conèixer des de la intimitat la continua efervescència creativa del meu germà, la seva estranya combinació de serenitat i inquietud, per la qual després d'aconseguir qualsevol cosa havia d’anar cap altra molt diferent. Era un continu nòmada, crec que no coneix a ningú que se canviés de casa tantes vegades en la vida —possiblement la casa en la que més temps va viure va ser la de Son Pocos, a Campanet—. Altre aspecte personal seu va ser la subtil fascinació intima que produïa durant tota la seva vida, gairebé un carisma de líder que feia que a principis dels setanta se digués a Saragossa «¿dónde va la gente? donde va Vicente», invertint l'ordre de la dita popular.