AMB el pas del temps

Àngel Pascual Rodrigo

Aquesta segona exposició del cicle Bernat Morell mostra el món figuratiu i al·legòric de l’artista dins la seva pintura.

He de començar dient que les particularitats personals i vitals de Bernat Morell són claus fonamentals per a entendre la seva obra. I ho dic amb la consciència que els meus comentaris sobre la seva obra s’haurien de limitar al punt de vista artístic, deixant per a d’altres el psicològic i el sociològic.

La pràctica de l’art al llarg de tota la seva vida, amb un continu esforç d’experimentació i recerca, va canalitzar i sublimar en bona part les seves tensions i passions. La tensió entre els mons de l’artista es va manifestar en les seves al·legories com una expressió dels seus conflictes interns de manera contínua al llarg de tota la seva vida artística. No va tenir una transició com en els seus paisatges −en els quals va evolucionar d’un turbulent món paisatgístic «tarrassonià» a les seves imatges idíl·liques i paradisíaques d’una Mallorca minyona amb flaires de rondalla− sinó més aviat tot al contrari, els ideogrames del seu mon al·legòric varen evolucionar d’unes temàtiques clàssiques composades com pintures d’El Greco, a unes fantasies «subrealistes»* que fregaven l’hiperrealisme.

És un fonament clau a la Història de l’Art la transmissió de mestres a deixebles dels assoliments per  a fer-los perdurar, créixer i evolucionar. Per això em resulten molt valorables totes les herències artístiques de Bernat Morell. La relació amb Casimir Tarrassó, per exemple, no em sembla un defecte sinó una virtut; fins i tot m’atrevesc a dir que moltes de les pintures de Bernat Morell que semblen tarrassós es podrien posar al costat dels millors tarrassós. També trob legítims i enriquidors els ressons de Paul Gauguin i els «nabís de Pont Aven», de Goya, El Greco, Marc Chagall, Dalí, Mati Klarwein, dels muralistes mexicans i de molts altres. El seu gran coneixement de la Història de l’Art va donar a les seves obres una gran multiplicitat de facetes conceptuals.

Però Bernat Morell no va ser un simple hereu de l’art dels seus mestres o un cuiner de refregits; va ser tot un pintor amb caràcter propi i amb una notable empremta impulsiva. Els seus traços i colors, tan expressius com encertats, reflecteixen intensament no tan sols els seus mons interiors sinó també el de la seva contemporanitat.

La valoració pública i el valor intrínsec no sempre van al mateix nivell. La Història és plena d’artistes amb eventuals daltabaixos en les valoracions i les audiències. En el cas de Bernat Morell, les seves particularitats personals −el fet de ser un capellà, per una part, i les seves inclinacions escandaloses, per l’altra− varen desconcertar moderns i conservadors, i produïren a vegades reaccions variables i a la fi un cert buit de silenci. Esper que amb el temps es conegui i valori la seva obra en la justa mesura.

Aquesta segona exposició, idò, és una nova oportunitat per a reflexionar sobre la seva pintura, en particular sobre aquesta part tant interesant, ara que amb el pas del temps es pot tamisar tot allò que en l’entorn del seu moment podia resultar extremament escandalós o incomprensible.

_____________

* Utilitz aquesta denominació tan estesa al món hispà perquè expressa millor la relació amb el subconscient que la denominació francesa de «surrealisme».