ELS COLORS DEL PARADÍS PERDUT

Damià Ferrà-Ponç

Bernat Morell (Campanet 1929 - Palma 1989) és un artista singular lligat a una època turmentada i ombrívola de la nostra història. La seva infantesa se situa en els anys esperançats de la II República, interromputs per la devastació assassina de la Guerra Civil (1936-1939). La seva adolescència i la seva joventut transcorreran dins la misèria material i moral de la postguerra: els anys més foscs i sinistres de la Dictadura de Franco. I durant aquell període obscur seguirà el camí, gairebé únic, de tants de fills dels petit pagesos que volen estudiar: la carrera eclesiàstica. S’ordenarà de prevere, de l’orde dels franciscans, el 1955. És una trajectòria semblant a la de Llorenç Riber, amb una diferència fonamental: Riber arriba quan l’Església de Mallorca, de la mà del bisbe Campins, és una punta de llança del recobrament de la cultura catalana. Bernat Morell, ben al contrari, apareix quan la cultura de Mallorca és perseguida a mort per la Dictadura de Franco, amb complicitats evidents de l’Església del nacionalcatolicisme. Tota la vida de Bernat Morell –l’artista inclòs– serà una lluita agònica per ser lliure enfront d’un món hostil. A l’hora del balanç final, Bernat Morell hauria pogut sentenciar: “L’Art fou la meva llibertat”.

Bona part dels artistes de la Mallorca de la postguerra no es complicaren gaire la vida i s’acomodaren els corrents imperants: una pintura de paisatges conformista i provinciana. Hi hagué també patètiques imitacions localistes dels grans corrents internacionals. Només una petita minoria es tancà dins el seu propi món i aconseguí una obra singular i valuosa: Rivera Bagur, Jaume Mercant, Miquel Brunet... Allunyat de tot això, Bernat Morell féu el seu camí. Als voltants de 1960, començà de forma autodidacta i trobà dins el petit món d’Inca alguns artistes menors que l’introduïren en les diverses tècniques. No li fou difícil desfer- se de l’estètica carrinclona d’aquests primers mestres. Tenia ja identitat pròpia des dels inicis, com mostra Son Perelló (1961), de tons foscs i composició un tant ingènua i maldestra. Després, Bernat Morell trobà en el camí una figura notable de la pintura catalana: Tarrassó. Aquest personatge, d’un vitalisme desbordant, autor de quadres de gran format i colors encesos, era conegut a Campanet, on havia residit mentre pintava l’interior de les Coves, descobertes feia poc. Tarrassó es convertí en el mestre idolatrat i amic coral de Bernat Morell. El deixeble es commogué quan el pintor català exclamà davant un dels seus quadres: “Aquest el podria firmar jo”. El mestratge de Tarrassó dinamitzà la pintura de Bernat Morell: la féu més atrevida, més informal, més colorista. Però el deixeble en pagà un preu molt alt. No li fou fàcil allunyar-se de l’ombra aclaparadora de Tarrassó i crear un món propi. De fet, el cromatisme de Tarrassó –minvat ja en tons més suaus i delicats– persistiria per sempre a l’obra del deixeble predilecte.

Però Bernat Morell, a més dels paisatges espectaculars, tenia un altre món que marcaria la seva l’etapa darrera. Havia pintat, seguint bona part dels paisatgistes de Mallorca, elements que es consideraven emblemàtics, on un artista havia de mostrar la seva vàlua: es Pontàs, la cala de Sant Vicenç, es Colomer, el torrent de Pareis... Però el tema més constant –desenes i desenes de quadres– fou sempre l’esglesieta de Sant Miquel de Campanet i els seus voltants. Enfront del món hostil que l’envoltava, la turmentada personalitat de Bernat Morell acabà recorrent els camins del Paradís Perdut i el trobà en el retorn obsessiu a la infantesa, època daurada, de vida senzilla i feliç en un món pagès, al voltant de la figura materna i de la família. S’hi aproxima primer mitjançant dibuixos d’un detallisme extrem, que després passaren a ser pintats amb una constel·lació de petits tocs de color quasi puntillistes. Bernat Morell pintà així La minyonia d’un infant orat, però la seva pròpia. Això tant a quadres de format monumental (S’Hostal) com a petites obres minúscules, gairebé miniatures. Quan sentia pròxima l’hora darrera, Bernat Morell apagà la lluminositat dels seus paisatges i recobrà la foscor de les obres primeres, fet evident al paisatge Selva (1988). I és que el pessimisme tens i dramàtic fou un tret de la seva personalitat que els colors, rutilants o suaus, no ens han de fer oblidar si volem entendre plenament la seva obra.